Calcuta

El riu purifica

Mirades índies

Al taller

Sota l'arbre sagrat

Presumides arreu

Qualsevol lloc és bo per fer una bacaina

Fent manetes al tren

El tren no arrenca

Vida al terra

Somriures de Calcuta

Ha trobat aparcament

Aquabicing

Taxis de Calcuta

La perfumeria

Un encreuament qualsevol

Balances digitals

Ofrenes als Déus

La casa al carrer

El carrer és de tots

El riu Ganges

Tràfic fluvial

Vida familiar

El pont de Howrah

Les ofrenes es comparteixen

El "machote" de Calcuta

Fent xapatis

El riu dóna vida a Calcuta

Casa fluvial

El temple de la deesa Kali 

CALCUTA

Si l'ïndia és molt de tot, Calcuta ho és en excés. Caminant per les grans avingudes dissenyades pels anglesos, t'adones que que a vegades estàs al límit, vols però no pots captar tot el què passa. El sentit de la vista no dóna l'abast, l'oïda és sobrepassada pels decibels del tràfic incessant, el tacte és líquid degut a la calor i el gust i l'olfacte descobreixen noves i contundents sensacions desconegudes fins aquell moment. Tot està al màxim i el cos i la ment treballen com mai. Poques vegades un occidental es trobarà amb tantes sensacions fascinants i miserables com a Calcuta. Situacions per les quals no estàs preparat que et descol·loquen i que a vegades t'aboquen a un patiment que alguns viatgers no superen i fugen esperitats de la ciutat on la vida i la mort comparteixen cartell al costat del riu Ganges.

Però si aconsegueixes sobreposar-te al primer impacte, et trobes amb una ciutat vital, que meravella, que no et deixa indiferent i de la qual pots aprendre molt de tu mateix.

Calcuta ha estat sempre la ciutat dels artesans, dels artistes, la ciutat de la cultura i els intel·lectuals. El primer lloc de l'Índia en exigir la descolonització, aquí començar la caiguda de l'imperi britànic. A Calcuta nasqué el moviment intel·lectual i religiós que clamava pel reconeixement de la igualtat entre civilitzacions. Fou a començaments del segle XIX quan Rammohan Roy afirmava que totes les religions valien, que deien el mateix i que per tant era possible fusionar-les. Uns pensaments innovadors que tiraven per terra la supremacia i prepotència amb la qual occident veia a la resta del món.

Aquí a Calcuta tenen un heroi, que el dia 15 d'agost quan celebren el dia de la independència és venerat juntament amb altres pares i mares de la pàtria, com Gandhi o la senyora Indira Gandhi. Aquest heroi és Netaji Bose, l'antítesi de Gandhi. Durant la segona guerra mundial es va aliar amb els nazis i els japonesos per tal de poder fer fora als anglesos del seu país a través de les armes. La qual cosa ens fa recordar que no tots els indis estaven d'acord amb el moviment no-violent iniciat per Gandhi.

A Calcuta el 1978 hi va haver el primer govern comunista al món, elegit democràticament. Calcuta segurament és la ciutat on orient i occident s'han intentat aproximar més, on intel·lectuals indis, influenciats per la prolongada i nombrosa estança dels anglesos a la ciutat han conegut lo bo i el pitjor de les dues cultures proposant filosofies prou properes i així unir aquests dos mons.

De Calcuta són Ramakrishna, el nou mesies, o el seu deixeble Vivekenanda els quals amb milers de seguidors van intentar aproximar l'hinduisme a Occident. Tagore el premi Nobel de literatura també era de Calcuta. Tots ells han tingut una notable influencia en el pensament de milers de persones índies i no índies.

Per tant Calcuta no pot deixar indiferent a ningú, busquis el què busquis.

A la ciutat es nota el passat anglès en els seus edificis, en els seus tramvies destartalats i preparats des de fa anys per ser utilitzats com a ferralla. Es nota el pas dels anglesos també en el disseny de la ciutat, amb grans avingudes, parcs i molt arbres que ocupen part de les amples voreres de la ciutat. Voreres aprofitades pels sense terra per construir-hi amb un plàstic i quatre fustes la tenda que els protegirà de la pluja. Famílies senceres ocupen unes quantes lloses durant un temps, fins que la policia o el treball els fan anar buscar un altre indret. Són els nòmades de la ciutat que lluiten aferrissadament entre ells per la seva supervivència.

I caminant és la millor manera per descobrir i de poder-te encantar en qualsevol indret. Asseure't en un lloc adequat t'assegura l'espectacle durant tot el dia. Des d'allí pots observar com els tiradors de carros xinesos es fan espai entre el tràfic per transportar a una enorme dama guarnida amb el seu millor sari i les luxoses joies, d'una banda a l'altra del carrer. Com el policia situat al mig de la cruïlla fa sonar el xiulet esperant que algú li faci cas o com unes nenes del carrer amb una roba que no se li distingeix el color se t'apropen demanant diners o alguna cosa per menjar per llavors elles obtenir-ne la comissió. També pots veure com les parelles joves més desinhibides a la ciutat, s'amaguen darrera un arbre per poder-se agafar la mà i robar-li un petó a la ciutat mentre aquesta està enfeinada en els seus menesters.

Si el so dels clàxons t'ho permeten, el dringar d'una campana et fa girar el cap i en una petita caseta blanca governada per l'estàtua de Vishnu, el deu mig elefant mig home, la gent hi encén incens, mentre el Brahman els pinta el front amb un ungüent taronja.

Des del teu lloc avantatjat també pots veure com la gent estirada sota l'ombra de qualsevol lloc de la vorera, dorm plàcidament immutable al eixordador so del tràfic. O com una senyora gran assentada sota un arbre intenta vendre quatre cogombres, cinc tomàquets i tres cabeces d'all, el seu costat un jove ha muntat una paradeta més sofisticada, amb quatre fustes i un fogonet. Allí s'hi aturen els vianants que amb un simple gest amb la mà, demanen un txai(te) que acompanyen amb una pasta per així trencar la gana de mig matí.

Busques la millor escena per una bona foto i et sents encantat, ja que Calcuta t'ofereix milers de moments per poder fer bones fotografies. A més, la gent quan veu una càmera se t'acosta i et demana que els hi tiris fotos. Primer els nois joves que amb un anglès precari que després d'uns segons dubitatius al teu costat aprofiten el moment de valentia per apropar-se amb els seus companys i somrient et demanen que els premis el click de la càmera. Al veure el resultat en la pantalleta, riuen i et donen les gràcies. La cadena ha començat, més gent del voltant demana que els immortalitzi amb la meva vella Canon digital. El venedor de te fa un posat seriós, mentre els taxistes aparcats una mica més enrere esperen el seu torn d'una manera més desinhibida, les dones i noies són més tímides però els seus companys em demanen també que els fotografii plegats. Alguns fins i tot s'atreveixen a posar-li el braç el seu voltant, mentre la noia abaixa una mica el cap i somriu tímidament. Veient tot aquest moviment unes noies universitàries que passaven per allà i que anaven vestides com qualsevol noia occidental, m'han demanat molt amablement i amb un anglès perfecte si necessitava ajuda. He declinat el seu oferiment, ja que em sentia com un fotògraf del National Geographic just enmig de la selva.

Calcuta, La ciutat de l'alegria. La ciutat que mai descansa.

Una de les nits vaig anar a fer una visita al barri vermell de Calcuta, que està situat sobretot a un estret carrer del districte de Sonagachi. Tot i el puritarisme de la societat índia el carrer bullia, era una formiguer de tot tipus de gent.

Les noies esperaven estoicament algun client. Davant totes les portalades hi havia noies de totes les edats i alguna de força jove la veies coaccionada per la desinhibició d'alguna de les veteranes que estirava algun home per la màniga. Els homes i sobretot els més joves es passejaven en grups sense saber massa com actuar i dient-se confidencialitats al passar al costat d'algun portal, mentre alguna noia amb uns llavis pintats i vestides al nostre estil li somreia. El carrer estava esplendorós. Els venedors contursionistes aprofiten mig metre quadrat per plantar-hi la botiga. Uns venen te, uns altres bijuteria, uns altres rellotges, els artesans del ferro i la fusta tenien una mica més d'espai. La vida del carrer no únicament gira al voltant de les noies i el seu negoci, sinó que té vida pròpia. Famílies assegudes intentant captar algun alè d'aire, nens jugant entre la multitud, gossos sarnosos estirats al mig del carrer, la cabra immutable descansa en un espai que li han deixat. Tots els porus del carrer estan ocupats.

Sonagachi captiva i et trasbalsava, però això és el més superficial. Ja que el barri és la presó de milers de dones que no tenen escapatòria. Vingudes de diferents llocs de l'India, Bangladesh, Nepal...La majoria somiant un futur millor, són enganyades per les màfies que les exploten. A més en una societat com aquesta les dones queden marcades per la resta de la seva vida, mai podran ser acceptades i reinserides, milers d'amors fugaços però rebutjades eternament. Les dones han d'arribar pures al matrimoni i tot i que a la ciutat algunes coses estan canviant, al final amb quasi tots els homes que he parlat molt pocs acceptarien una dona que no arribes verge al matrimoni.

Els Brahmans, els més purs, els més propers a Déu tenen encara ara concubines en els seus temples. Són les devadasi, les protitutes dels temples que estan al servei dels sacerdots hindús. Noies que generació, rera generació són les esclaves sexuals dels Brahmans. Tot i que aquesta pràctica està prohibida, com la de les castes, la tradició és més forta i les filles de les devadasi esdevenen devadasi. Les seves mares mateixes porten a les porten de ben jovenetes al temple perquè puguin satisfer els desitjos del Brahman. Per això han nascut i amb això moriran, aquest és el seu Karma que no poden canviar.

Calcuta és una ciutat immensa d'uns 16 milions d'habitants, per tant és molt difícil conèixer-los a tots, però amb uns quants n'hi pot haver prou per fer-te una idea. La millor manera és caminar, perdre't per la ciutat, fer quilòmetres per descobrir mercats, temples, monuments o edificis que evoquen millors temps. Però sobretot caminar et permet anar lent, et dóna temps per observar, parar-te per poder conversar una estona amb les nombroses persones que al veure't sol s'apropen amb facilitat.

Un bon camí a fer lluny de les aglomeracions i tràfic de la urbe, és el que transcorre al costat del riu, el qual és un dels braços de la mare Ganges que acaba amb un gran Delta al Golf de Bengala.

Els peregrins es banyen en els Ghats, purificant-se d'esperit, però embrutant el seu cos degut a l'elevat grau de contaminació que té el riu. Peregrins vinguts d'arreu de l'estat de Bengala, es paren i s'encurioseixen al veure't i alegres intenten començar una conversa molt bàsica, ja que la majoria no parla un anglès fluid. Però els moments són distesos i la majoria vesits de color taronja es passegen amunt i avall fins on s'acaba el primer camí. Llavors no et queda cap altra opció que seguir la via del tren, primer cautelós, però de seguida t'adones que la via a part de ser el camí de la locomotora, també és el camí utilitzat per centenars de persones per anar d'un lloc a un altre.

En una de les parades havien muntat una pista de futbol improvisada on s'estava celebrant la final, el Barça contra un equip local que vestia de color verd, els de casa però guanyaven per pallissa.

El final d'aquest recorregut té premi, ja que sota mateix del pont de Howrah on el costat hi ha la famosa estació de ferrocarrils, hi ha un mercat de flors. Els colors dels rams, dels vestits de les persones que compren, els crits dels venedors per atraure els clients, els sadus xerren assentats al terra en un semicercle, la gent banyant-se al riu o rentant-hi la roba, un temple mig en ruïnes d'on surten cants hipnòtics, pidolaires, brutícia, fang.... Tot això crea un ambient màgic que et transporta a un temps llunyà, gosaria dir medieval, A vegades a l'India sembla que el temps s'hagi parat des de fa molts anys.