 |
| Camí cap a Rongara |
 |
| Millor que un Paris Dakar |
 |
| Bangladesh al fons inundat, amb el carbó de l'índia que espera per ser transportat |
 |
| Les petites barques trafiquen amb el carbó subornant a les autoritats aduaneres |
 |
| Milers de quilometres de tanca entre l'Índia i Bangladesh |
 |
| L'arròs l'aliment bàsic per els pobladors d'aquesta aïllada regió |
RESSEGUINT LA FRONTERA AMB BANGLADESH
De Shillong, la capital de l'estat de
Meghalaya fins a Rongra, poblet situat a al districte de south Garo
Hills, hi hem tardat dos dies. El primer dia fins a Balat, poblet que
ja havia descrit situat a la frontera amb Bangladesh i d'allà hem
anat resseguint tota la carretera de la frontera amb Bangladesh. Com
que aquesta carretera a vegades s'endinsa cap dins de l'estat veí i
a més al ser una carretera en principi per us militar, es necessiten
uns permisos especials per poder-t'hi desplaçar.
Hem recorregut 90 Km de distància
entre Balat i Rongra amb 7 hores. Us podeu imaginar doncs, l'estat de
la carretera. Lamentable.
Això si la tanca de dos metres d'alt
amb filferro espinós que hem travessat i seguit durant molts
quilòmetres està en perfecte estat i amb un paviment que s'hi
podrien fer carreres de patins. En canvi el costat mateix la
carretera no té n'hi asfalt i amb uns forats que semblen pous, que
només camions o 4x4 amb conductors experts hi poden circular.
Amb el 4x4 ens dirigim cap l'oest, per
una frontera totalment natural, ja que la serralada que ens queda a
la nostra dreta, pertany a l'India, en canvi la planície que ens
queda just a baix a la nostra esquerra és Bangladesh.
El trajecte és preciós, amb un bosc
espès i dens a les muntanyes i amb una planície totalment inundada
que s'alterna amb el verd viu dels camps d'arròs. L'aigua baixa
muntanya avall i alguns dels petits torrents que hi ha són
aprofitats com a dutxes i bugaderies a l'aire lliure. Amb un simple
tros de bambú canalitzen l'aigua fins a la improvisada dutxa. Tots
els rius d'aquesta zona van a parar a Bangladesh que en aquesta època
de monsons està totalment inundat.
Durant el trajecte creuem ponts com
els de la famosa pel·lícula del río Quai, per poder creuar agitats
i marronosos rius. Creuen també una zona de mines de carbó,.Però
el què creuem més és la maleïda tanca que separa els dos països.
El govern indi s'estima més putejar
als altres és a dir els bengalís que no pas afavorir el
desenvolupament dels seus ciutadans indis. Cada quilòmetre de tanca
costa uns 200 mil Euros i la frontera entre Bangladesh i India té
centenars de quilòmetres de perímetre, això significaria que si la
frontera tingués mil quilòmetres, que en té més, el govern indi
es gastaria més de 200 milions d'Euros en construir una tanca, quan
se'ls podria haver gastat en millorar l'estat de les carreteres de la
zona, en construir escoles, millorar la salubritat de l'aigua o del
subministrament del corrent elèctric. Etc....Una tanca que en alguns
llocs ja comença a estar derruïda i engolida per la natura, una
natura com sempre sabia.
De totes maneres el govern indi està
més preocupat en dividir pobles que havien estat durant molts anys
com germans, que no en sumar i engrandir la família, una de les
principals característiques de la cultura índia. Però com ells
mateixos accepten, tot canvia.
Durant el recorregut hem tingut de
parar-nos a variïs check points, on avorrits soldats, s'amagaven
sota una teulada feta amb fulles de plataner per refugiar-se del
colpejador sol i alleugerir l'enganxosa calor.
De totes maneres jo he xalat d'allò
més. He pogut trepitjar Bangladesh. La primera vegada que hem creuat
la tanca i ens hem endinsat una mica dins del país veí, pensant que
potser seria l'última oportunitat, he fet parar el cotxe fent servir
la vella tàctica d'anar el lavabo, volia caminar sobre Bangladesh
almenys. Llavors però, m'he adonat que no feia falta ja que hem
entrat moltes més vegades, però per si de cas.
En alguns moments semblava que
estiguéssim fent el Camel Trophy, ja que la carretera ens posava
variïs obstacles per examinar la perície del nostre conductor. Hi
havia llocs on els forats acaparaven tota l'amplada, però en
Kumil, el nom del nostre conductor sempre ha trobat el lloc per on
passar. Hi havia llocs on les esllavissades feien buscar camins
alternatius, per dins el bosc. Però els moments més tensos eren les
zones de pronunciada baixada que amb tones de fang al mig de la
carretera en Kumil ha posat la reductora i ben a poc a poc,
sacsejant-nos cap a un cantó i cap un altre, hem creuat una zona
verge del día, ja que després hem sabut que ningú més havia gosat
enfrontar-se contra l'endiablada carretera. En Kumil s'havia guanyat
la matricula d'honor.
El lloc on ens hem parat per reposar
forces era un turó, just a sobre d'una ciutat fronterera de
Bangladesh, des de dalt és podia veure tots els voltants inundats i
tot el tràfec de mercaderies que hi havia.
Les barques no paraven de transportar
tot tipus de mercaderies i fins i tot hem vist una corrua de
barquetes que es dirigien cap a un casament, les trompetes i els
tambors ens han donat la pista que ens faltava.
Però amb el què més es comercia és
amb el carbó, tota la zona muntanyosa de l'India està plena de
carbó i la gent ha cavat les seves pròpies mines sense cap tipus de
seguretat per guanyar-se algun diner, la vía normal de transport
d'aquest carbó ha estat a través de Bangladesh, però al posar la
balla tothom es pensava que això s'havia acabat. Però en aquest cas
la balla, amb el permís dels soldats i la policia fronterera és
totalment permeable i el tràfic de carbó encara ha augmentat més
igual que els suborns.
En el petit port, s'hi amunteguen
tones de carbó que en l'època de pluges les petites barques
s'encarreguen de transportar fins a les zones seques, on seran
llavors els camions els encarregats d'arribar al destí final.
El sol però era asfixiant i
necessitàvem que l'aire tornés a córrer, així que hem pujat al
TATA jeep i ens començat a enfilar altre vegada cap a les muntanyes
selvàtiques allunyant-nos una mica dels aiguamolls bengalís. La
carretera és d'un sol carril i altre vegada el clàxon és
imprescindible per advertir de la nostra arribada, la calor cada
vegada és més asfixiant i l'aire ja no ens rejoveneix, els
esplèndids camps d'arròs només apareixen en moments esporàdics,
fa estona que ja no trobem cap nucli urbà i de tant en tant trobem
alguna persona per la carretera que et fa preguntar sobre la seva
procedència. Algun estan assentats al costat de munts de pedra i amb
una massa s'encarreguen d'esmicolar les pedres que posteriorment han
de ser utilitzades en la hipotètica millora de la carretera.
Finalment després de 7 hores de camí
aventurer hem arribat a Rongra.
- Hem arribat a Rongra? Però si estem rodejats de selva. Per aquí no hi ha cap casa. Una altra vegada al cul del món.