 |
| Comença la jornada en els camps d'arròs |
 |
| Cases Apatani |
 |
| Dones Apatani |
 |
| Mitun, entre el búfal i la vaca |
 |
| Llenya pel foc de la casa |
 |
| L'interior d'una casa Apatani |
 |
| Les noves generacions |
 |
| Jove Apatani |
 |
| Als joves els costa seguir les tradicions dels seus pares |
XINA
O INDIA?
Per
poder entrar a l'estat d'Arunachal Pradesh es necessita un permís
especial, diuen que per presevar les cultures de la zona de la
invasió de turistes estrangers. Però jo diria també que és un bon
mètode per aconseguir diners.
També
controlen l'entrada, perquè Arunachal Pradesh és una regió que
encara ara, està reclamada per Xina.
Alhora
de traçar fronteres, els anglesos marcaren les línies, juntament
amb comissions indies, tibetanes i xineses a principis de segle XX,
però els xinesos no estigueren d'acord amb alguns límits, així que
es retiraren de les negociacions i foren els tibetans que acordaren
juntament amb indis i anglesos els seus límits fronterers.
Però
quan el Tibet fou envaït pels xinesos aquests reclamaren la zona
d'Arunachal Pradesh com a pròpia, adduint que els tractats firmats
no eren legítims ja que ells no participaren en les negociacions i
que no estaven d'acord amb el què el Tibet havia firmat ja que el
Tibet ara formava part de la Xina. Així que el 1962 hi hagué una
guerra fronterera entre xinesos i indis, on cap dels dos països
aconseguir més del què ja tenia
Des
de llavors que els indis estan temorosos que hi hagi una altra
invasió xinesa que els prengui el territori d'Arunachal Pradesh.
La
veritat és que pel tipus de gent que viu a la regió, la zona podria
ser més xinesa que india, ja que tots els pobladors són d'origen
mongoloid. ara bé els pobladors de Arunachal sembla que estan
acceptant molt més bé que altres estats del nord-est la
indianització del seu estat.
Ës
un regió molt allunyada de l'India amb un difícil accés per un
parell de carreteres en molt males condicions, bloquejades
constantment en època de pluges degut a les continues esllavissades
que s'hi produeixen.
Per
arribar-hi des de Shillong hi hem tardat quasi 24 hores en recórrer
uns 500 km. Així que us podeu imaginar les condicions de les
carreteres.
Hem
fet de Shillong a Guwahati la capital de Assam amb taxi, de Guwahati
a Lakhimpur amb bus i de Lakhimpur a Ziro amb sumo . En aquest últim
trajecte, hi ha una mena de pas fronterer que un policia desganat
revisa sense massa detall el permís per poder entrar a l'estat.
Vàrem
arribar a Ziro destrossats, al baixar del sumo tenia una cama
adormida tot i que jo em pensava que ja l'havia perdut, ja que no
l'havia pogut moure durant l'última part del viatge i no la notava.
El cervell tampoc estava massa fi, degut a les continues sacsejades i
salts de les últimes quatre hores de trajecte però com que això ja
hi estic acostumat em vaig refer de seguida.
Tot
i la duresa del trajecte, vaig poder gaudir del bonic paisatge que
que vàrem anar resseguint per la sinuosa carretera.
Les
muntanyes abruptes i voluptuoses en vegetació formen estretes valls
per on el rius encara joves en aquestes altituds i reforçats pel
monzó, llueixen la seva força i vigor emportant-se per davant tot
el què faci falta.
En
aquesta vegetació ofenosa hi predominen el bambú i els bananers amb
el permís de les heures parasitàries que sembla que formin
l'embolcall de tot el bosc tropical.
Però
quan les muntanyes es relaxen i les valls s'eixamplen, les aigües es
calmen, això és aprofitat pels pobladors per cultivar-hi arròs i
és aquí prop del seus cultius on s'estableixen la major part de les
poblets que anem travessant.
La
vegetació canvia després d'una vall quan portem dues hores de camí
dins del sumo i el bosc tropical i exòtic per mi es converteix en
una fauna una mica més reconeixible, els pins i les falgueres
dominen aquest bosc humit.
LA
VALL DE ZIRO, ELS APATANI
Només
a l'estat d'Arunachal Pradesh hi viuen més de 100 ètnies diferents,
sent de llarg l'estat amb més diversitat cultural de l'India.
La
regió és coneguda com la vall de Ziro i és on des de fa segles
estan establerts els Apatani que amb uns 26 000 membres són la
tercera ètnia, amb nombre, de l'estat d'Arunachal Pradesh.
Com
la gran majoria d'ètnies que fins no fa massa vivien allunyades de
la nostra manera d'entendre el món, el contacte amb la nostra
cultura ha fet que algunes de les seves tradicions i costums canviïn
i n'integrin algunes de les nostres.
Quan
li he preguntat a un jove apatani que en pensava de
l'occidentalització dels més joves, m' ha contesta dient-me que les
cultures són dinàmiques i no estàtiques cosa certa, però també
una manera de dir “esto es lo que hay”.
També
quan li he preguntat a una dona d'uns 50 anys que s'havia convertit
al catolicisme sobre el canvi en algunes tradicions, m'ha contestat,
que ella estava molt contenta amb molts dels canvis que s'havien
produït, perquè les seves filles totes podien anar a l'escola,
perquè ara vivia en una casa més gran, amb més comoditats i la
vida els hi era més fàcil que abans.
La
diferència d'entendre el món entre dues generacions en aquestes
regions del nord-est és un abisme i alguns joves apatani,
m'explicaven, que s'avergonyeixen d'alguns dels costums dels seus
avis i àvies, ja que els troben molt retrògrades pels temps que
corren.
Així
com les seves àvies es perforaven les parets externes del nas on
s'hi posaven una mena de boto rodó negre, les noies d'avui en dia es
maquillen i es pinten els ulls amb Loreal, així com els seus avis i
àvies es tatuaven la cara amb unes línies rectes que els anaven des
del centre del front fins a la punta del nas, ara els joves es
vesteixen amb camisetes dels seus cantants preferits o es fan
pentinats imitant l'estil dels seus ídols.
Alguns
costums canvien perquè com deia el noi, la cultura és dinàmica,
ara bé d'altres continuen preservant-se i això fa que l'essència
d'un poble, la seva identitat es mantinguin intactes.
Així
per exemple tan joves com grans veneren al sol i a la lluna, que ells
anomenen respectivament, Donyi i Polo. Tenen temples dedicats al sol
i a la lluna i els diumenges es reuneixen en aquests temples per
pregar i venerar-los. Tot i que els rituals més importants
coincideixen amb la plantada o la recollida de les collites. Durant
aquestes èpoques invoquen a les deïtats i fan sacrificis animals
per allunyar als mals esperits que són els culpables de les males
collites, les enfermetats, la mort, els accidents...Sacrifiquen,
gallines, gossos, porcs i mituns, que és un animal que no havia vist
mai fins ara. Una mescla de vaca i búfal que pels apatanis i altres
ètnies de la zona era una manera de mesurar la seva riquesa. Com més
mituns té un família, més rica se la considerava. Tot i que
aquests animals només són utilitzats durant alguns rituals i els
funerals on són sacrificats perquè l'esperit del difunt pugi a
l'esquena de l'animal que el conduirà fins el paradís. Com que aquí
no es desaprofita res, després dels sacrificis es mengen la seva
carn, com la de tots els altres animals que hagin pogut sacrificar,
inclús els gossos.
També
estan preservant un sistema de cultiu de l'arròs únic al món i que
ha estat estudiat per variis investigadors per la seva elevada
productivitat tot i el nul ús de pesticides, adobs artificials. Tot
fet manualment, ni tan sols utilitzen els animals per llaurar els
camps. Aconseguint tres collites l'any.
Però
la gran peculiaritat d'aquest sistema de cultiu és que converteixen
els camps d'arròs en piscifactories, és a dir que mentre l'arròs
creix, aprofiten l'aigua dels arrossars per fer-hi créixer un
determinat tipus de peix, així quan recullen l'arròs i assequen els
camps també obtenen peixos en grans quantitats. Per tant proteïnes
i hidrats de carboni alhora.
Aquest
sistema tan ecològic, el potencien a més amb la formació de
cooperatives que si abans eren utilitzades per agrupar-se i ajudar-se
en la cura dels camps, ara a més són utilitzades per defensar el
seus drets i augmentar el seu poder de negociació amb els
compradors.
Passejant
pels poblets que hi ha entre els camps d'arròs, he pogut observar
que tot i que algunes cases s'estan construint amb maons, encara ara,
la majoria estan fetes de bambú o de fusta, mantenint l'estructura
tradicional, d'una sola sala gran a l'interior, on hi ha dos focs, un
a cada punta de la sala rectangular. Un està encès pràcticament
tot l'any i és el que utilitzen per cuinar i l'altre foc l'encenen
en l'època de més fred ja que les temperatures poden arribar a ser
gelades. Les taulades fan molta pendent i arriben practicament fins
al terra, formant un triangle isòsceles amb l'entrada, ja que tot i
que les nevades són escasses de tant en tant la neu i fa acte de
presència.
A
les afores del poble és on s'hi concentren la major part de graners,
estan situats fora per protegir-los de possibles incendis que de tant
en tant es produeixen dins de la població.
El
què també m'ha cridat l'atenció al entrar en aquests pobles és la
manca de criatures pel carrer, no hi havia nens jugant, llavors m'han
explicat que era perquè estaven a l'escola. Això indica que tots
des de ben petits van a l'escola, no com a altres llocs on comencen
anar a l'escola quan passen dels cinc anys, aquí hi van des dels dos
anyets i l'escolarització és una cosa prioritària pels pares.
Crec
que s'ha convertit en una obsessió, tots els nois i noies joves
estan estudiant a la universitat del poble o d'algun altre lloc, els
és igual que hagin d'estudiar l'important és obtenir un títol
d'alguna cosa per llavors poder-lo utilitzar per obtenir alguna
professió. Pel fet de pertànyer a Arunachal Pradesh el seu estat
els dóna una beca de 4000 Rupies(70€) que els serveix per pagar-se
la matricula d'una universitat pública o quasi la meitat d'una de
privada. Però després aquests títols que obtinguin en les
universitats del seu estat no tindran la mateixa rellevància que els
títols obtinguts a la resta de l'India alhora de buscar feina, ja
que el nivell educatiu sembla ser que és més baix.
Aquesta
educació tan acadèmica que estem tots tan acostumats, està
provocant que els fills no vagin ajudar als pares als camps d'arròs
perquè és quasi una deshonra per ells, provoca que els nois i noies
comencin a utilitzar més l'indi que no pas la seva pròpia llengua
per parlar entre ells, provoca un desarrelament dels joves vers la
seva cultura ja que no se'ls potencia en el sistema educatiu i acaben
per subestimar-la, provoca la pràctica de noves religions, ja que és
utilitzada com a mètode d'evangelització Una educació que ve de
fora que és d'on són tots els mestres, i que per tant no els educa
amb el mateix sistema de valors que tenen els seus pares. Una
educació absolutament necessària però moltes vegades amb un enfoc
molt partidista i unidireccional, que va esquerdant la cultura dels
apatani i de moltes ètnies del món.
Quan
surto del poble em creeu amb una dona gran que amb la cara tatuada i
carregada amb un bon feix de llenya a l'esquena evita la meva mirada.
De lluny veig la Bunyi una estudiant de 19 anys que havia conegut
unes hores abans, amb un anglès perfecte em diu que està avorrida
d'estar a casa. Quasi no la sento ja que està escoltant amb els
altaveus del seu mòbil última generació, el nou disc de Eminem.
La
cultura és dinàmica, però tant?!