 |
| Tancats a la classe |
 |
| Nenes Garo |
 |
| L'hora del pati |
 |
| Enmig de la selva |
 |
| La llibertat de comportar-se com un nen |
 |
| La nostra classe |
 |
| El nostre dormitori |
 |
| Tenim pocs llibres i professors mal preparats |
 |
| Dones Garo i el capellà de la regió |
 |
| Preparant el sopar |
 |
| Gimnàstica abans de començar les classes |
 |
| Diversió nocturna amb els globus, visca la inocència |
RONGARA
El municipi està situat al mig d'una
zona selvàtica, bordejant la frontera amb Bangladesh. És una zona
molt poc desenvolupada, on només s'hi accedeix a través d'una
carretera estreta, que durant els monsons queda tallada per les
freqüents esllavissades que hi ha. L'hospital més proper està a 7
hores de trajecte amb cotxe, el subministrament de corrent elèctric
és mínim i amb tallades constants. Els mòbils funcionen amb punts
molt determinats i a través de la senyal bengalí. Les escoles són
escasses i els professors qualificats ínfims, la malària una
malaltia comú i l'aigua potable una utopia, a més hi ha poques
zones cultivables ja que la major part del bosc tropical que rodeja
al municipi està protegit com a reserva animal i per tant els
vilatans no hi poden conrear res.
Estudis recents fets pel govern indi,
assenyalen aquesta regió com de les més subdesenvolupades de
l'Índia.
En aquestes condicions tan bàsiques
els Garos, l'ètnia majoritària a la zona intenten sobreviure de la
manera més digne possible una vegada els ha tocat la “modernitat”.
De seguida es nota l'aïllament en el
qual viuen, sobretot per la reacció de timidesa i curiositat que
tenen al veure un estranger una mica estrany, voltant per les seves
contrades. A més alguns d'ells es mostren molt contents que els
facis fotos i admiren el resultat amb una mena d'incredulitat i
alegria que no serien massa normals si els turistes haguessin arribat
a la zona.
La televisió ressalta per la seva
absència, tot i que alguns propietaris tenen enfocades les
rovellades antenes cap al cel de Bangladesh on amb sort poden
sintonitzar algun canal.
Això sí, és un lloc molt tranquil
on les hores es dilaten i la contemplació és una de les millors
distraccions que hi ha.
Els Garos són un poble d'origen
tibetà que s'han anat establint a la zona del nord-est de l'india,
però sobretot a l'oest de l'estat de Meghalaya. Les seves tradicions
es van barrejant amb la modernitat portada a la zona sobretot, a
través de la religió. La gran majoria practica la religió
cristiana, sobretot la protestant. Però tal i com em confirmava un
capellà que fa anys que està a la zona, aquesta conversió més que
per una qüestió de fe s'ha produït per una qüestió de
conveniència. Veient en l'església una font de riquesa a l'hora
d'obtenir recursos totalment inabastables per ells. Així, molts dels
feligresos s'acostumaren anar a l'església a canvi de menjar o algun
regal que les esglésies protestants els donaven en un inici, aquest
hàbit s'ha convertit en normal i ara alguns capellans es troben que
no poden cobrir les demandes dels seus seguidors, aleshores durant
una temporada els descontents garos deixen de visitar l'església,
fins que els apareix una nova necessitat i tornen a provar sort i per
tant renoven la seva fe.
En aquestes zones més desafavorides,
els capellans tenen un paper molt important i com tot, hi ha que
l'aprofita únicament per evangelitzar i n'hi ha que l'aprofita per
ajudar als més necessitats i qui ho aprofita per fer les dues coses.
una ajuda això si, molt paternalista.
Un religiós em comentava que la gent
és molt mandrosa aquí i que no tenen ganes de treballar, que es
passen tot el dia sense fer i res i llavors van a la parròquia
demanant ajuda. Aquests comentaris els he escoltat força vegades
sobretot en les zones on el desenvolupament no fa massa que ha
arribat. Els habitants d'aquestes zones acostumats a sobreviure i en
no planificar el futur, se'ls fa difícil ara formar part d'una
societat que els obliga a pensar en el futur, quan fins ara
treballaven únicament quan ho necessitaven. L'abstracció que els
suposa tot aquest nou estil de vida a molts d'ells crec, se'ls fa
difícil d'interioritzar .Fins fa ben poc no coneixien els diners ja
que utilitzaven el mercat de l'intercanvi i menjaven pel què tenien,
si tenien poc, menjaven poc, però si tenien molt menjaven molt,
sobretot quan caçaven alguna peça important, ja que al no tenir
neveres no podien mantenir la carn i amb les elevades temperatures
que hi ha en aquestes zones, la carn havia de ser consumida
ràpidament. A vegades des de la nostra perspectiva és molt fàcil
culpabilitzar aquestes persones i dir que són mandrosos. Una manera
de dir que la seva situació és la que ells s'han buscat ja que no
fan res per millorar. Nosaltres hem tardat segles en assimilar tots
els canvis que s'han anat produint en la nostra societat i de forma
lenta, amb ells els hi estem imposant i de forma instantània. La
majoria d'aquests pobles no se'ls respecte en absolut i sempre se'ls
considera com inferiors a la nostra “avançada” societat, en cap
moment hi ha un intercanvi de criteris de igual a igual, no hi ha una
inter-comunicació equitativa, sempre és des d'una posició dominant
i vertadera en contra de la seva manera d'entendre el món que ens
sembla primitiva i falsa. Aleshores se'ls direcciona únicament cap
allà on nosaltres creiem que hi ha la veritat i se'ls imposa maneres
d'entendre el món totalment noves i incomprensibles per la majoria
d'ells i que només els més joves assimilen amb la porositat que els
caracteritza. Provocant moltes vegades un trencament abismal entre el
pensament d'una generació i una altra. Llavors augmenta el sentiment
d'inferioritat de la cultura, ja que els més joves des de les
escoles aprenen la única i vertadera manera d'entendre el món que
constantment els repeteix que les seves tradicions estan passades de
moda i que són totalment incorrectes.
Ja que les escoles i el sistema
educatiu és pràcticament igual arreu, un sistema educatiu heretat
dels colonitzadors que amb matisos acaba sent el mateix. No es té en
compte a qui s'aplica, a on s'aplica i en quines condicions. A tot
arreu s'explica, història, llengua, matemàtiques etc.. i són
necessàries, però a cap lloc dels que he visitat, s'explica amb
orgull la història del seu poble per exemple, ni les plantes
medicinals utilitzades per les àvies, ni el cultiu ecològic que des
de fa segles produeix el seu poble, ni la manera que els seus
avantpassats preservaven el bosc, ni el sentiment comunitari del seu
poble, etc...
En la majoria de casos els professors
són forans i com ja he dit alguna vegada, modernitat i tradició
sembla que no puguin anar juntes de manera que amb l'afany d'educar
als més analfabets aconseguim que sàpiguen llegir i entenguin el
què es creu que és bo per ells. Deixant de banda tots els
aprenentatges que els seus pares havien après dels seus pares i
aquests dels seus durant moltes generacions i sense la necessitat de
l'escola. Ja que abans també s'educava i també s'aprenien coses.
Per tant s'està educant però a la vegada deseducant i perdent molts
coneixements pel camí.
A més l'educació en aquestes zones
més isolades no és la solució. Lla majoria de vegades no hi ha
professors instruïts i són personatges de dubtosa reputació que
esperant únicament un sou a final de més es dediquen a deambular
per les aules sense ensenyar als nens i nenes només que a repetir
l'alfabet anglès. Segurament per aquests nens i nenes els seria més
profitós estar al camp amb els seus pares que no estar en aquestes
“aules” perdent el temps i perdent coneixements, ja que a mesura
que vagin creixent aquests nois i noies no estaran ni a un costat ni
a un altre, ja que poquíssims assoliran estudis o càrrecs
importants i els que ho facin seran engolits pel sistema sense que el
seus pobles en puguin sortir beneficiats.
Només a Sud i Centre Amèrica hi ha
alguns pobles indígenes que estan recuperant l'orgull de poble
després de moltes pèrdues pel camí.
Uf!
El poble Garo és una societat
matrilineal, la qual cosa significa que la filla més jove que és la
que es queda a casa per cuidar als seus pares, és la que hereta la
major part dels béns familiars. Mentre que les altres germanes solen
construir les seves cases a la vora del domicili matern fent que els
seus marits es desplacin a viure allà abandonant la seva família.
Tot el contrari del què passa a l'India.
Les llars Garo estan formades per més
d'una casa. La principal on hi ha el dormitori dels pares i de les
filles i fills petits, una caseta on hi dormen els fills des de
l'adolescència i una altra caseta on hi tenen la cuina, totes fetes
de bambú trenat i amb teulades de làmines metàl·liques.
La majoria de Garos d'aquesta zona
pertanyen a dos clans els Sangma i els Barak que conviuen
pacíficament.
Entre ells hi ha un fort sentiment de
comunitat ajudant-se en els moment més difícils. Però aquestes
comunitats a vegades poden ser opressives per aquell que anheli la
llibertat individual tan important pels occidentals. A més l'èxit
ha d'ésser compartit ja que sinó els gelos i l'enveja apareixen amb
facilitat provocant problemes entre ells.
Llavors aquests assumptes són
solucionats sempre que poden dins la mateixa comunitat, inclús els
més greus com els assassinats és el mateix poble qui imposa la
sanció amb el mutu acord de les parts afectades, en contadíssimes
vegades demanen l'assistència de la policia. Un exemple és el d'un
home que va assassinar el seu veí per motius de venjança segons
diuen, aleshores el tribunal popular el condemnar a tenir cura de la
vídua i dels seus fills durant tota la seva vida, les dues parts i
van estar d'acord i assumpte solucionat. D'altra banda si haguessin
avisat a la policia, l'home hagués anat a la presó i dues famílies
haguessin estat condemnades a la pobresa, la del home i la de la
vídua.
La seva tradició religiosa està molt
lligada a la natura i creuen que les ànimes dels morts van a un
paradís terrenal que és un bosc sagrat que anomenen Balprakam. Els
Garos a vegades van a aquest bosc situat a uns 8 Km d'aquí i amb
unes pedres blanques es reserven un lloc per la posteritat. Els
animals sacrificats durant la seva defunció seran els qui
acompanyaran les ànimes fins a Balprakam.
Les famílies són nombroses, no menys
de 6 fills, això fa que els nens i nenes des de ben petits juguin a
pares i mares i la interacció amb els adults sobretot amb els homes
no sigui massa carinyosa. Les mostres d'efecte són molt diferents a
les nostres i segurament insuficients segons la nostra manera
d'entendre les relacions pares fills.
El seu aliment bàsic és l'arròs que
combinen amb peixos que capturen en els nombrosos rius que reguen la
zona en aquesta època, a més els més hàbils amb els seus
“tiraxines” poden afegir algun petit ocellet al plat del dia.
Tot i que mengen tot tipus de carn, pollastre, porc, vaca, gat, gos,
serp, elefant, cabirols...però aquests menjars es produeixen en
contades ocasions o en alguna celebració.
Tenen un posat seriós i orc a l'inici
però canvien rapidament després de les primeres paraules, tot i no
parlar absolutament gens d'anglès, la mímica i el what's your name
són universals i serveixen per a què les rialles sinceres i tímides
apareguin dibuixades en les seves cares.
La zona de bosc dens condiciona molt
la vida dels garos, ja que molts d'ells viuen allunyats en llars
isolades a varies hores de camí del petit nucli i en l'època de
monsons poden viure aillats durant setmanes. Aquest clima tropical,
ha permès que alguns garos hagin plantat arbres del cautxú. Al cap
de sis anys aquests arbres que ploren provinents dels boscos
amazònics, produeixen aquest líquid blanc que és recollit per
convertir-lo en cautxú, que els dóna un bon jornal a final de mes,
ja que el cautxú està molt ben pagat en l'actualitat, 3 Euros el
quilogram. Però aquest negoci està en perill perquè els
ecologistes s'hi estan oposant adduint que s'estan tallant arbres
autòctons per plantar arbres de cautxú, però aquests grups
conservacionistes tampoc aporten cap solució per millorar la vida
dels Garo.
Els monsons típics en aquesta època
de l'any a tota l'India porten abundants pluges i molta humitat,
provocant que el teu cos supuri per tots els foradets que té. Aquí
t'adones del perquè són sagrats els arbres pels hindús, ja que les
ombres que dibuixen són buscades, agraïdes i venerades per
qualsevol ésser viu durant aquesta època de l'any. Els ventiladors
també haurien de ser sagrats, ja que les seves constants voltes
alleugereixen al cos del sofriment mundà, cosa que es busca durant
anys per budistes i hindús. Absència de sofriment.
La missió claretiana on estic conté
tots els requisits per no estar mai avorrit. El centre de reunió de
la zona, per tant sempre hi ha gent que ve i marxa. Té una escola
amb més de 300 alumnes dels quals. 22 Nens d'entre 5 a 16 anys que
estan a la residència, treballadors de la construcció provinents
d'altres estats i llocs tranquils on refugiar-te. En aquest cas, a
més de parròquia té la funció social d'ajudar a les persones del
voltant amb programes agricoles, d'escolarització i alguns casos
d'ajuda material.
Un jove capellà de 30 anys està al
càrrec de tot i amb energia però a vegades crec que amb soledat
s'encarrega que tot funcioni més o menys bé.
Jo m'assento al porxo i durant hores
puc anar observant tot el què va passant al meu voltant.
Els treballadors que estan arreglant
al residència em miren encuriosits i s'alegren de les fotos que els
faig, sempre però amb la condició que llavors els ensenyi el
resultat obtingut, Per ells sóc la novetat el què els treu de la
monotonia del seu dur treball. .Són artesans de la construcció, ja
que només utilitzen eines manuals, serres pels ferros, martells per
picar les roques, pales pel ciment, però sobretot utilitzen la seva
força per transportar-ho tot d'un lloc a un altre. La força física
que els desgasta ràpidament però que els sustenta mentre el cos
aguanta. Noies de 15 anys que es carreguen al cap quilos de gravilla
per fer infinits viatges fins al segon pis. Homes que descarreguen 9
Tones de sacs de ciment de 50 Kg cadascun, per portar-los fins a
l'obra a una distància de 200 metres. El treball és dur, lent,
perquè ho ha de ser sinó seria inaguantable. No tenen un simple
carretó que els faciliti el treball, tot es base en la força de
l'home, això permet que en una obra petita hi treballin unes 20
persones. Un parell de màquines faria la feina de 2/3 parts dels
treballadors i treballadores de l'obra, els quals poden cobrar unes
100 Rp(1,5 €) per dia.
Però amb qui més bé m'ho passo són
amb els nois de la residència. Són 22 nens que dormen en una nau
amb un llit sense matalàs amb un llençol que dissimula el somier de
fusta i la mosquitera que penja de cadascun dels llits. Es podria dir
que són nens autosuficients, ja que són fan tot, es renten la roba,
cuinen el seu menjar, netegen el dormitori etc.,,, tot tutelat per un
claretià que és qui els marca els horaris i els ajuda a l'hora
d'estudiar, però no massa més. Els nois cap el vespre vénen a
visitar-nos i és allà on compartim rialles i trucs de màgia. Són
nanos alegres, amb moltes ganes de jugar i que es cuiden els uns als
altres. Als petits sobretot els falta molt de carinyo, ja que de
seguida que un adult els fa una mica de cas estan tot el dia al teu
costat. Tot i que els horaris i les tasques encomanades les
compleixen sense cap mena de queixa. Sobretot perquè estan
acostumats a rebre des de ben petits si no fan el què se'ls demana.
Avui els observava jugar sota la
pluja, descalços i tirant-se per terra. Ningú els avisava perquè
estaven embrutant la roba, ningú els avisava que es podien fer mal,
ningú els avisava que agafarien un refredat, ningú veia lo feliços
que estaven en aquell moment. Un s'ha doblat el peu, però coix ha
continuat jugant no s'ha queixat, perquè sabia que ningú li faria
cas: Un altre està passant la malària aquí el dormitori i amb els
ulls vidriosos observa des de la finestra com juguen a futbol els
seus companys, tampoc es queixa, perquè sap que ningú li farà
massa cas.
Paro d'escriure.
El grill que tinc a dins de
l'habitació em desconcentra altre vegada, fa 5 nits que cohabitem a
la nit no para de cantar. Té una resistència inesgotable i a
vegades fins i tot juguem a la cuit i a l'amagada, però sempre em
guanya i no hi ha manera que el pugui caçar. És un cric, cric
insistent, profund que de mica en mica va calant en el meu sistema
nerviós i tot i les profundes respiracions i l'entonació de
diversos OMs al final acabo perdent el control i maleeixo els grills,
les grilles i la mare que els va parir!