 |
| Bici-rickshaws al mig de Delhi |
 |
| El monzó refresca l'ambient |
 |
| Un petit descans |
L'arribada a l'Índia
No és la primera vegada que arribo a Delhi, però segurament aquesta ha estat la més tranquil·la de totes. L'aeroport és completament nou, estrenat l'Octubre passat en motiu dels Jocs de la Commonwealth. Un aeroport occidentalitzat, tot al seu lloc, amb un ordre reconegut per nosaltres i sobretot amb una sortida més organitzada. Amb taxis de pre-pagament i amb el metro que arriba fins al mateix aeroport. Eren la una de la matinada per tant els carrers estaven deserts de tràfic, només al arribar a la ciutat em van retornar antigues sensacions al veure la gent dormint estirada en qualsevol lloc. Potser Delhi no havia canviat tant com em pensava a l'arribada al aeroport.
L'endemà vaig poder comprobar que tot continuava igual. La calor sufocant del carrer que et deixa xop a la primera passa, el tràfic caòtic no et deixa en pau ni a dins l'habitació, ja que els bossinassos s'escolten a tothora, la gent, la gentada, la multitud que envaeix tota la ciutat.
Delhi és agobiant, t'asfixia però al carrer hi ha tants teatres que no t'hi deixen ni pensar, la distracció està garantida, només cal agafar seient. Això si sempre estàs a primera fila i a punt per entrar en escena.
Podria dir que és com el teatre contemporani, que em costa d'entendre però que em desperta els sentits, en aquest cas totes les representacions tenen el mateix fil argumental el de l'anarquia harmoniosa.
Els records dels viatges passats m'ajuden a comprendre una mica el què està passant al meu voltant. La diferència és la norma general a l'India, per això ens sorprèn i ens atabala, l'admirem i la repudiem. Nosaltres que estem acostumats a l'uniformitat a les normes a voler entendre el què passa al nostre voltant i en voler controlar el nostre futur. L'India no se'ns assembla gens en aquests aspectes.
Crec que a l'India ens fa sortir els instints més animals que portem dintre, la nostra raó no és prou sabia per entedre el què està passant al nostre voltant, segurament la raó tant arrelada en el nostre cap occidental no és suficient per conéixer aquest país.
L'India el país espiritual, però quan els occidentals hi posem els peus per primera vegada es converteix en el país més terrenal de tots. On l'espècie humana es despulla davant nostre i ens succiona cap un espiral per nosaltres desconegut.
Quan un home sense braços s'arrossega per terra demanant diners, quan un nen de no més de tres any és fet fora a cops de pal perquè un glamorós BMW pugui aparcar. Quan la pluja torrencial inunda el carrer i permet al mateix nen mullar-se i jugar amb els seus companys, però en canvi no deixa que l'home del BMW pugui sortir del cotxe. Quan la brutícia que del carrer no és obstacle perquè la dona del sari taronja la travessi per damunt i ignori a la dona del sari blau que quasi trepitja, mentre aquesta escorcolla la deixalles per trobar-hi l'únic àpat del dia.
A l'India no hi ha trampa ni cartró, ens mostra tal com som, ens despulla i nosaltres som molt pudorosos.
Quan tots som tan, tan iguals.