 |
| Dones Garo |
 |
| Al mercat de Balat |
 |
| Dona Khasi, venen Kwai, la nou energètica |
 |
| Frontera entre Índia i Bangladesh, Un altre mur de la vergonya |
 |
| Parella Garo, acabada de casar |
 |
| Celebrem tots el feliç enllaç |
 |
| Plovisqueja |
TREPITJANT
ZONA RURAL
BALAT,
LA FRONTERA AMB BANGLADESH
De Shillong ens dirigim a
Balat, una petita població situada a 110 Km i que està just a la
frontera amb Bangladesh. Anem amb un quatrexquatre, que aquí
anomenen sumo ja que és un cotxe molt valent i resistent per
aquestes carreteres, suposo que és en honor als lluitadors
japonesos.
Triguem en fer tot el
recorregut quatre hores, així que ja us podeu imaginar l'estat de la
carretera, amb una velocitat mitjana és d'uns 27 Km/h.
Estreta, sinuosa degut a
les constants pujades i baixades que provoquen les muntanyes del
nord-est i amb continues ziga zagues a dreta i esquerra no aptes pels
que es maregen.
Ara és l'epoca de
monzons i per tant l'estat de les rutes no és la millor, ja que la
pluja fa acte de presència cada dia. Tot i així en el viatge
d'anada vàrem estar de sort pel què fa al temps i vaig poder
contemplar el magnífic paisatge. Verd durant tot el trajecte, amb
una primera zona de pastures on la deforestació és evident.
Un cop arribat a la part
més alta de tot el recorregut a uns 50 Km de l'inici, la carretera
comença a baixar en direcció a Bangladesh, de la mateixa manera que
ho fa l'aigua acumulada als cims de les muntanyes i que ha provocat
forats com precipicis al mig de la carretera la qual examina a cada
instant les destresa del conductor.
A partir d'aquí el
paisatge canvia totalment, el bosc cada vegada es fa més dins i es
transforma en bosc tropical. Vegetació espessa que lluita per un bri
de sol, on les heures parasitàries cobreixen fins i tot els pals
d'electricitat. És un bosc impenetrable que emana una humitat cada
vegada més enganxifosa que em permet predir com serà el clima a
baix a la plana. Una plana que veiem des de la carretera, totalment
coberta d'aigua amb petits espais verds entremig.
-Bangladesh, em diu el
conductor.
Tota l'aigua del nord-est
va a parar a Bangladesh, país que en aquesta època de l'any està
quasi totalment submergit sota l'aigua.
A mesura que ens acostem
a Balat i per tant que ens allunyem de la zona més accessible des de
la capital, les cases estan construïdes cada vegada d'una forma més
precària. Algunes encara són de maons, però moltes estan fetes de
xapa que estan unides amb “rematxes” i d'altres estan fetes amb
canyes, amb fusta o amb bambú. Com sempre les zones rurals viuen de
forma menys confortable, amb menys serveis i amb unes inversions que
se'n van directament a les butxaques dels polítics, empitjorant molt
més la situació en què viuen els habitants d'aquestes regions tan
allunyades.
Arribem a Balat on els
pares claretians hi tenen una missió. És un petit poble fronterer
on hi viuen, hindis, bengalís, nepalís però sobretot Khasis i els
Garo que són una altra ètnia establerta a l'India i a Bangladesh.
Tot i la llunyania, els
mòbils, el tabac i l'alcohol s'han estès ràpidament. Les dues
ètnies Garo i Khasi, tot i que viuen d'una forma més tradicional
que a la ciutat de Shillong, no us imagineu que siguin tribus
aillades del món tipus National Geographic, això ja no existeix a
no ser d'algun cas molt concret al mig de l'Amazonia o per Papua.
Però les dues ètnies de
diferent procedència estan molt orgullosos del seu poble i les seves
tradicions i parlant amb els vilatans alguns d'ells amb un bon
anglès, veuen impossible la desaparició de les seves tradicions per
culpa de les noves influències. Mantenen la seva llengua, que ara ja
és escrita gràcies a un missioner gal·les que la va transcriure
fonèticament utilitzant l'alfabet romànic, mantenen les seves
dances, els seus costums i tot i que anirant variant coses, per això
les cultures també evolucionen, esperem que les noves influències
no siguin tan agressives com les que els espanyols o anglesos van
exercir en algunes de les seves colònies, creant uns pobles amb una
autoestima tan baixa que alguns d'ells encara ara no s'han recuperat.
Però potser la
modernització dels països orientals, (exceptuant la Xina) va molt
més en síntonia amb les seves tradicions. El cas de Japó en podria
ser un exemple. Salvant evidentment l'abisme que hi ha entre el
japonesos i els Garo o els Khasi.
La diferència física
entre Garos i Khasi per un occidental com jo és molt difícil de
distingir, tot i que segons diuen els Garo són més alts. La
procedència dels Garo és tibetana i s'establiren en les regions del
nord-est uns quatre segles abans de Crist, en canvi la procedència
dels Khasi és més discutida . La que sembla més acceptada és la
de que provenen del Sud-est asiàtic.
Tot i que tenen creencies
diferents i que les parelles interètniques són poc habituals, la
convivència ha fet que algunes coses s'anessin uniformitzant.
Les dues ètnies són
majoritàriament cristianes, o bé protestants o bé catòlics. Els
missioners segurament han estat qui més influència tenia sobre ells
en els inicis i ha marcat una nova ruta en el seu estil de vida,
animista en un principi i ara monoteísta i dogmàtic. Però també
gràcies a alguns missioners el traspàs d'un estil a un altre de
vida no els ha estat tan traumàtic.
Les dues ètnies
consideren que tenir molt fills és símbol de riquesa i per tant hi
ha moltes famílies amb més de 10 fills, tot i que els joves d'avui
en dia i que han rebut un altra tipus d'educació ja no pensen el
mateix.
Les dues ètnies són
matrilineals, i es potser això una de les singularitats més
importants que tenen. Aquí són els marits que van a viure a casa de
la família de la dona i si no hi caben la mare li dona un tros de
terreny a la filla per a què s'hi construeixi una casa. De totes
maneres és la filla petita la que rebrà la major part de l'herència
perquè serà ell qui tindrà cura dels pares quan seran grans. Si no
tenen filles és el fill petit qui serà l'hereu principal. Tot i que
abans els matrimonis eren arranjats entre famílies ara ja no, i
segons diuen es casen per amor i les separacions també són força
habituals entre ells.
Tot i ser matrilineals
els homes són qui governen al poble i el seu sistema és a través
d'un cap que és escollit per una comissió de 40 persones que han
estat escollits pel poble.
Les dues ètnies mengen
de tot, vaca, porc, xai i peix ja que pesquen en els rius del voltant
amb canyes de pescar, però també amb uns artilugis fets de canya
entrellaçada que els permet agafar els peixos quan passen per llocs
estrets.
Els Garo sobretot ,qui
sembla que viuen d'una forma més tradicional, que no vol dir menys
moderna,(ja que a Occident el terme tradició moltes vegades el tenim
associat a endarreriment a poc modern, però aquests pobles o
d'altres com el japonès o l'indi ens ensenyen que no ha de perquè
ser així i que certes tradicions poden ser compatibles amb la
“modernitat”) sembla ser que la xarxa parental és molt
important, és com una mena de clan amb un cap que els aconsellarà a
tots, a més com sol passar en moltes cultures del món que viuen de
forma tradicional que no vol dir menys moderna, els orfes no
existeixen ja que són els parents que es cuiden dels menuts que
hagin perdut els pares, igual que els vells, que mai estan sols i la
família sigui fills o nebodes o cosins llunyans mai es quedaran
sense ningú que els cuidi.
Els Garo que encara
practiquen l'animisme creuen en els esperits del bé i el mal i
perquè l'esperit del bé els acompanyi i el del mal s'allunyi, fan
sacrificis d'animals oferint-los a aquests esperits, a través d'una
mena de bruixot o shaman.
A més quan els enterren
perquè el seu esperit abandoni la casa, l'enterren juntament amb
tots els seus béns materials.
Les
dues ètnies masteguen una mena de nou que té un gust amarg, la
masteguen barrejada amb una fulla de betel i una mica de calç
intensifica el sabor i els efectes, que segons diuen són estimulants
a mi em va produir una mica de mareig com un atontament general, cosa
força fàcil en mi, però que no sé si era una cosa subjectiva o
eren els efectes reals del fruit. Ëls indis també masteguen el
mateix tot i que la nou està assecada i la compren en petites bosses
com si fossin caramels. És per això que molts tenen les dents
destrossades a més mentre masteguen la boca els queda del tot
vermella i les escopinades són força fastigoses.
Per transportar la
càrrega utilitzen bàsicament l'esquena, on hi poden transportar
sacs de patates, feixos de llenya i com no els nadons lligats amb una
tela. Per transportar objectes petits tenen un recipient de forma
cònica fet de canya que es col·loquen a l'esquena i amb una cinta
posada al front fan força també amb el cap.
Per transportar aigua
utilitzen un pal que es col·loquen a una de les espatlles i amb els
recipients plens d'aigua a cada punt lligats amb un cordill que fan
de contrapès, igual que per exemple fan a Vietnam.
UN CASAMENT GARO
Per sort vaig poder
assistir a un casament Garo. Tot i que l'època dels monsons no és
quan es celebren la major part dels casaments, aquesta parella
s'havia de casar, ja que la família de la noia s'havia assebentat
que els dos que surten junts des de fa dos anys, havien tingut algun
affaire amorós, és a dir sexe. Això pel pare de la noia no podia,
ja que es un fervent catòlic aleshores els han fet casar perquè no
visquin en pecat.
Doncs gràcies això vaig
poder veure un casament Garo catòlic, en una zona just el costat de
la frontera amb Bangladesh. De fet vàrem entrar en zona neutral per
poder celebrar el casament ja que el camí d'accés estava inundat.
Aquí fou quan em dóna
vergonya pertanya a l'espècie humana. Resulta que l'Índia ha
construït una balla de centenars de quilòmetres que separa la
frontera India de la de Bangladesh i com no la zona està infectada
per soldats que vigilen que ningú no creuí la frontera des del
cantó de Bangladesh. Una balla no feta de qualsevol manera i caòtica
com a vegades és l'India, sinó de dos metres d'alçada doble amb
filat punxegut i amb torres de control cada certa distància. Israel,
Marroc, EUA, Espanya tots aquests països estem engabiant als més
pobres, de què tenim por? Indis i bengalís, Israelites i Palestins,
Mexicans i americans som tots tan iguals, que crec que tenim por de
nosaltres mateixos.
Bé doncs al creuar la
frontera el soldat despistat em va haver de cridar perquè tornés i
li expliqués que feia allà, un cop aclarit tot amb un bon balanceig
del seu cap em donà permís per tornar a entrar a l'India.
El passeig fou preciós,
rodejat de camps d'arròs amb la selva a la llunyania i alguns
pagesos replantant l'arròs, aquest menjar tan universal.
Un cop a la casa que està
al costat d'una petita ermita, tot el poble ens estava esperant i com
no el nens i nenes eren els més nombrosos i curiosos. Com juntament
amb el mossèn jo era un dels convidats d'honor tot i la sorpresa de
la meva aparició, així que tothom passar a donar-me la mà, costum
que només utilitzen amb els estrangers i després de la presentació
vàrem passar a la missa que no va ser gens especial, molt humil, amb
la capella plena de gom a gom. L'únic potser diferent a les nostres
celebracions fou quan els pares de la noia per separat posaren les
mans sobre el cap del noi i el cap de la noia durant una bona estona
amb un silenci sepulcral com per transmetre bones vibracions a la
parella.
Després cap a menjar,
assentat amb els invitats d'honor que erem el pare de la noia, un seu
germa, el capellà dos mestres i jo. Ens vàrem ben atipar, xai,
porc, pollastre, arròs, verdures, tot amb una salsa picanteta i per
postres mango.
Mentrestant la gent seia
a fora amb silenci esperant que els arribés el torn de l'arròs amb
el Purà que és el menjar típic dels Garo, que consisteix amb
farina d'arròs mesclada amb la part del porc més greixosa, no està
mal.
Quan acabem, passem a la
sala del costat i per acabar de digerir masteguem tots una mica de
Kwai, jo aquí vaig tenir un mica de problemes perquè la salivera
augmentava i el gust era repugnant així que no sabia que fer, un
home observador em va assenyalar el terra, però per allà passa la
gent, vaig pensar jo, però amb una senyal vigorosa amb la mà em
tornà assenyalà el terra, així que “ni corto ni perezoso” vaig
fotre una escopinada al mig del menjador que em vaig quedar ben
tranquil i llavors per acabar-ho de rematar el del meu costat que es
tira un bon rot(erupto) senyal inequívoca de què havíem menjat com
reis.
Va ser un casament força
auster i senzill, però el què més em cridà l'atenció fou que no
hi havien crits que no hi hagueren cants ni una mostra d'alegria
desbordada.
Alhora de marxà un a un
m'anaven dient, Metela, a on pensava jo. Però resulta que Metela en
“Garonès” significa Gracies. Així que quan al vespre després
de sopar li dic al mossèn, Metela i ell sorprès em digué que jo
tenia molt bona memòria perquè recordava molt bé la paraula Thank
you. Si escaigués perquè la recordava vaig pensar jo.
VISITA A UNA CASA KHASI
Els mossèn van de visita
a les cases dels feligresos més addictes al catolicisme, així que
al vespre vaig tenir la sort de poder visitar una casa Khasi, on hi
viuen una dona d'uns 50 anys amb la seva filla petita d'uns 25 anys.
Les dues són mestres i parlen un bon anglès.
Com sempre però en
aquests llocs sorprèn l'alt grau d'hospitalitat que de seguida
mostren cap el foraster i m'oferiren alguna cosa per menjar i per
veure, mentre la dona gran començava a mastegar el Kwai.
M'explicà una mica la
seva vida, quan la recordava la seva cara s'entristia i no parava de
repetir l'ho malament que ho havia passat amb cinc fills i el seu
marit mort des de feia 22 anys. Ella sola els havia fet créixer amb
l'ajuda de les monges missioneres, ja que ella anteriorment havia
estat monja de les sisters de la Mare Teresa de Calcuta, però ho va
deixar i es va casar i llavors després de la mort dels seus fills i
amb la seva familia lluny féu créixer als seus fills. Ara com a
mestra està ben considerada i després de molts anys d'antiguitat
cobra uns 350 Euros al mes, que està força bé. Els mestres més
novells comencen cobrant uns 50 Euros al mes, això si el seu estatus
puja, ja que la figura de mestra està ben considerada.
Al marxar em donà les
gracies per la visita amb una afectuosa encaixada de mans i el
corresponent Kuble shivum, que és gràcies en Khasi.
VIATGE DE TORNADA
Durant tota la nit no
havia parat de ploure i a les cinc del matí emprenem la marxa de
retorn cap a Shillong. Continuava plovent amb força i al pujar al
jeep el clàxon no funcionava. Era el pitjor que ens podia passar en
una carretera india.
Per sort anàvem amb el
mateix conductor que l'anada i era bo. Només començar però l'aigua
baixava per tot arreu i els salts d'aigua pels marges de la carretera
eren constants i corrien amb força. En alguns moments semblava que
féssim rafting i no que anéssim per una carretera.
Tot i així el conductor
es coneixia la carretera i sort en vàrem tenir, perquè a mesura que
pujàvem la boira cada vegada era més densa no es veia un burro a
quatre passes, però el tio que no disminuïa la velocitat i a més
no teniem el clàxon per avisar que arribàvem a les curves, jo anava
davant i el cinturó no funcionava, així que em vaig agafar a la
maneta de sobre la finestra amb força, però a mesura que passava el
temps i veient la seguretat del conductor em vaig anar relaxant i
fins i tot vaig arribar a pensar que no era tan difícil, que les
corbes eren totes igual s'alternaven. Dreta, esquerra anava
adivinant, dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta, ja me l'hagués
fotut era d'esquerres també.
Per sort era una
carretera molt poc transitada i fins i tot anavem més ràpid que
l'anada, al final arribàrem a Shillong amb un temps inferior al
previst, 3 hores i mitja, 110 Km, no està gens malament.